CONREAR LA INTEL·LIGÈNCIA ALLIBERADORA – Una necessitat de les noves democràcies creatives

Introducció

En aquesta introducció només enuncio esquemàticament les principals idees en què em baso per anar responent a la resta de l’article, progressivament però només de forma parcial, a les preguntes plantejades per Marià Corbí com a tema d’aquesta Trobada.

.Com promoure el cultiu del que els nostres avantpassats van cridar “espiritualitat” en les generacions joves?

El primer seria ajudar les generacions joves a prendre clara consciència de la mutació cultural que estem vivint, de l’aparició d’una nova manera de vida basat en la creativitat, fonament d’un nou tipus de societat a què dic democràcies creatives, mostrant a continuació el paper central de l’espiritualitat en aquestes societats.
Per a això és convenient entendre l’espiritualitat com la dimensió alliberadora de la intel·ligència humana, a la qual anomeno intel·ligència alliberadora. Una dimensió de la intel·ligència que sovint i majoritàriament està adormida, inactiva o poc conreada en comparació amb les dimensions de la intel·ligència que modelen la realitat: la dimensió funcional o tecnocientífica, en l’actualitat la més conreada, i la dimensió valorativa, relativa a l’ sentir, a les finalitats i valors, actualment en crisi a causa del impacte social de les tecnociències.
Aquestes dues últimes dimensions de la intel·ligència són relatives a les nostres necessitats i interessos. Elles creen els models de la realitat, és a dir el món d’objectes i subjectes separats, paraules, pensaments, informacions i valoracions, lleis, normes i regularitats, etc. el món comú on satisfem les nostres necessitats vitals i interessos més o menys gratuïts.
En contraposició a aquest ús necessitat de la intel·ligència, la intel·ligència alliberadora és intel·ligència de la realitat sense mediació de paraules o pensaments, una intel·ligència immediata de la realitat, fins a la possibilitat d’identificar-nos amb ella, amb la mateixa llibertat creativa de la realitat, com succeeix davant la bellesa, en els actes veritablement lliures i gratuïts. Aquesta intel·ligència possibilita alliberar-nos, viure sense necessitat de quedar tancats en els nostres models de la realitat fins a identificar-nos amb ells. El seu cultiu ens permet romandre sempre lliures, capaços de crear nous models, noves possibilitats de vida.
És a dir, la intel·ligència alliberadora possibilita alliberar-nos de lligams, de la submissió a desitjos i temors resultat de la identificació amb els nostres models, especialment amb un ego que acapara l’atenció, que se sent individu separat, interessat en si mateix, obligat a demostrar contínuament la seva vàlua, fins i tot enfrontat amb la resta d’individus, sentint-se fràgil, amenaçat i temorós davant la possibilitat més que freqüent de no aconseguir els seus desitjos i expectatives, agressiu fins a la violència, amb escassa llibertat per assumir riscos i per tant, amb creativitat reduïda per ser realment eficaç en el nostre món de canvis constants imprevisibles, i per això presa fàcil del poder de dominació i explotació encara imperant en la nostra societat.
Precisament, és aquesta intel·ligència la que ens dóna la llibertat necessària per a interessar-nos per la realitat, per les necessitats reals de la societat en lloc de fer-ho de forma miop per només les nostres, convertint-nos en part integrant, en creadors de la nova societat i per tant, insubstituïbles per les anomenades màquines intel·ligents, les grans competidores d’aquells incapaços d’alliberar-i poder conrear i exercir la seva creativitat.
Aquesta intel·ligència alliberadora, com a dimensió de la intel·ligència creativa, ens porta a l’interès per l’important, per crear els valors necessaris en cada moment, sincers en la comunicació, confiats en la cooperació, investigadors en tota activitat, especialment sobre nosaltres mateixos, per poder ser flexibles, mediadors davant els conflictes, creatius davant l’imprevisible i desconegut, és a dir, eficaços en la vida actual i al mateix temps feliços en no dependre dels resultats de la nostra acció, gràcies a la mateixa llibertat creativa, acte gratificant en el seu mateix exercici.
Per tot això, em referiré a l’espiritualitat amb el nom d’intel·ligència alliberadora, una dimensió fonamental de la intel·ligència creativa humana, que energitza i allibera d’egoismes a les altres dues dimensions, la tecnocientífica i la valorativa, permetent la seva col·laboració harmònica, la gran necessitat del nostre temps.
I el més important, aquesta intel·ligència ens allibera de la submissió a paraules i pensaments, per des d’aquest silenci permetre el nostre accés immediat a la realitat, un sentir indescriptible, pur misteri de la realitat, intel·ligència immediata de la realitat alliberadora i inefable en tot acte de contemplació, ja sigui davant la bellesa o en un acte gratuït, espontani, creatiu, impredictible, sense la dualitat pròpia de paraules o pensaments, lliure d’atribucions a un autor.
Tot el que es pugui dir d’aquest misteri, d’aquest accés immediat a la realidad, d’aquesta intel·ligència immediata del misteri que es dóna a tot el gratuït i lliure, és només un símbol, no pot descriure o explicar l’inexplicable, sinó només apuntar i intentar comunicar, crear interès, moure a la seva comunicació, a compartir i investigar aquest sentir inefable, un lloc de trobada de la humanitat, de repòs, de pau i felicitat.
Aquesta és una advertència, per no mal interpretar les presents paraules, que només responen a l’interès per la realitat, a la necessitat de comunicar i investigar aquest sentir immediat i alliberador de la mateixa realitat, propi de la nostra intel·ligència alliberadora, de l’anomenada espiritualitat. Repeteixo, entesa aquesta com a camí cap a la plena alliberament per identificació amb la llibertat creativa de la mateixa realitat.
En definitiva, tot el que es pugui dir de la realitat són models dinàmics d’ella, creats per la nostra intel·ligència creativa, segons les nostres necessitats vitals, sentits, instruments, interessos, és a dir, segons les capacitats creatives de la intel·ligència, com es veurà més endavant.
En general, la i intel·ligència creativa va creant un model general de realitat, constituït per una xarxa universal d’interaccions o millor, xarxa d’intra-accions constitutives de tota existència, com insistiré més endavant. És en un model d’intra-accions, on més sentit té parlar de llibertat, creativitat i intel·ligència alliberadora i creativa.
Així es compleix el requisit de reformular l’espiritualitat en termes del nou mode de vida actual basat en la creativitat en equip. És a dir, es tracta de mostrar la intel·ligència alliberadora com un fet, una dimensió fonamental de la intel·ligència creativa, la qual a més de la seva eficàcia per fer-nos ser flexibles, investigadors i creatius, ens dóna accés immediat al seu origen, al misteri de la llibertat creativa de la realitat, a la felicitat, l’aspiració profunda de la intel·ligència.
També cal convèncer de la necessitat del cultiu majoritari d’aquesta intel·ligència alliberadora. Ella ens allibera de la tendència a convertir-nos en intel·ligències programades, apegades als nostres models, intel·ligències substituïbles a no trigar molt pels productes i serveis de la Intel·ligència Artificial.
A més, només aquest cultiu majoritari de la intel·ligència alliberadora pot alliberar el creixement tecnocientífic de les mans de la plutocràcia i l’imperialisme i, amb això, alliberar-nos de la societat de domini i explotació encara imperant, amb les seves escandaloses desigualtats i injustícies.
El cultiu majoritari de la intel·ligència alliberadora es presenta així com una necessitat inajornable, com el fonament de la manera de vida creatiu, la base de l’eficàcia i felicitat social pròpia de les noves societats, les democràcies creatives. Aquestes constitueixen el major repte i alhora la més urgent necessitat en la història humana.

Com cultivar l’espiritualitat sense cap tipus de submissions, sinó com una creació i indagació lliure?

Aquí proposo com a resposta a aquesta pregunta, el cultiu majoritari de la intel·ligència creativa en les seves tres dimensions. Constituïda aquesta intel·ligència per cinc capacitats innates – interès per la realitat, comunicació semiòtica, simbiosi subsidiària, investigació generalitzada i la capacitat d’alliberament. Les descriuré molt breument més endavant, prestant especial atenció a la capacitat d’alliberament, central en la intel·ligència alliberadora, la dimensió més distintiva i poderosa de la intel·ligència humana, la font de la seva creativitat i felicitat.
Són capacitats creatives, el desenvolupament és fortament intra-dependent, involucrant cos i ment sense cap separació, és a dir, aquestes capacitats van conformant tot el sentir, pensar i actuar. El seu desenvolupament progressiu, encara que no sempre creixent, i per res automàtic ni assegurat, sinó necessitat d’aprenentatge, és el que ens ha fet pròpiament humans.
Per tant el cultiu d’aquestes capacitats ha d’incorporar imprescindiblement els ensenyaments del passat mil·lenari de la humanitat, sobre com cultivar i exercir aquestes capacitats – especialment la capacitat d’alliberament tan fonamental com exigent en el seu desenvolupament- si bé adaptant aquest cultiu a les condicions i motivacions de la manera de vida actual.
Per la seva mateixa constitució investigadora, la intel·ligència creativa investiga els possibles aliats i ajudes, així com els adversaris i obstacles personals i socials al cultiu d’aquestes capacitats constitutives de la intel·ligència. És a dir, cal saber, d’una banda, detectar on estan tant els estímuls i suports, com les dificultats i problemes de la pràctica de la llibertat creativa a nivell individual i col·lectiu en la societat tecnocientífica. I d’altra banda, cal investigar com heretar la saviesa del passat sobre aquest cultiu.
Aquí em centraré en com superar el que anomeno la intel·ligència programada, el afecció al seu model de realitat la fa miop, temorosa, i li resta capacitat de risc així com flexibilitat i creativitat, i per tant eficàcia davant el canvi continu imprevisible produït per l’imparable creixement exponencial de les tecnociències, i per tot això fàcil de sotmetre pel poder d’explotació.

Com haurà de conrear-se l’espiritualitat en grup?

Si centrem l’atenció en la intel·ligència creativa i en les seves capacitats creatives constitutives, especialment les capacitats de comunicació, simbiosi i alliberament, sense les quals no hi ha veritable intel·ligència humana, resulta evident que el cultiu de la intel·ligència creativa i de la seva dimensió alliberadora, és sempre alguna cosa col·lectiu. La creativitat en equip és per tant el lloc majoritari i col·lectiu per al cultiu de l’espiritualitat entesa com a intel·ligència alliberadora. Així aquesta es converteix en la base del nou mode de vida específic de les democràcies creatives, la necessària alternativa a les actuals societats de domini i explotació sense futur.
A més, la complexitat, canvi continu i imprevisibilitat en el món actual, només es pot afrontar en equips ben motivats i cohesionats, la constitució exigeix ​​un cultiu conscient de totes les capacitats creatives, molt particularment de la capacitat d’alliberament, sense la qual es cau en l’individualisme egoista disfressat de competitivitat – el gran adversari amb falses pretensions d’eficàcia – per aconseguir equips ben cohesionats i creatius, imprescindibles en les democràcies creatives.
En una paraula, la creativitat en equip, l’única efectiva davant la complexitat i imprevisibilitat del món actual, no és possible sense el cultiu harmònic de totes les capacitats creatives, particularment la alliberadora l’única garant d’aquesta harmonia. És a dir, la nova manera de vida exigeix ​​la creativitat en equip i aquesta una intel·ligència alliberadora ben cultivada i desenvolupada. Per això aquí em centraré en els aspectes col·lectius d’aquest cultiu de la intel·ligència alliberadora, la seva necessitat i efectes en la societat i no només en l’individu.
Com caldria pensar i estructurar aquest tipus de grups?
L’estructura social general per al cultiu de la intel·ligència alliberadora hauria de ser la mateixa que la de les democràcies creatives, basades en la creativitat en equip per part d’una majoria social, en la simbiosi subsidiària i la distribució del poder en tot el teixit social, com apuntaré més endavant. Aquest cultiu, per assegurar els seus estàndards de qualitat i sucontinuidad, s’hauria de institucionalitzar, seguint la mateixa estructura de les democràcies creatives. L’estructura dels grups de cultiu s’hauria de fer de manera que afavorís el desenvolupament harmònic de les cinc capacitats creatives constitutives de la intel·ligència, harmonia dependent en gran part del bon desenvolupament de la capacitat alliberadora.
Per situar aquestes diferents respostes primer presentaré molt breument la mutació cultural que vivim i tot seguit un nou marc de comprensió o model general de la realitat, on poder contestar la pregunta: Què ens fa humans? Al capdavall, el que importa és sentir, pensar i actuar d’acord amb la constitució dinàmica de l’ésser humà, buscant el seu desenvolupament harmònic, que aquí caracteritzo culturalment a través de la seva intel·ligència creativa i l’harmonia entre els seus tres dimensions.
Aquesta intel·ligència amb els seus cinc capacitats creatives constitutives, és l’agent que va creant i transformant totes les cultures, i per tant és el seu lloc de trobada i fecundació mútua, de la interculturalitat entesa com el procés creatiu d’intra-acciçon entre les cultures o intra -culturalidad.
Cap a les democràcies creatives
La transició cultural
Des del Renaixement europeu, s’està produint una profunda mutació cultural, de la qual cap cultura o societat pot quedar al marge, sota el risc de desaparèixer.
De societats estàtiques pre-industrials, fonamentades en mites i la submissió a una fèrria jerarquia, s’arriba al cap de mil·lennis a societats industrials basades en la raó i ideologies rígides amb origen fa només uns pocs segles. I només fa uns decennis es passa a societats que se saben en canvi continu imprevisible produït per la creativitat i innovació tecnocientífica accelerada, mancada de finalitats i direcció, com no sigui el creixement econòmic insostenible.
Canvis, sempre n’hi ha hagut, però en el passat basat en mites s’evitaven en el possible, i es creien sota control de la raó en l’etapa industrial. La mutació profunda es dóna quan el canvi és continu, accelerat i freqüentment imprevisible, enfrontant com mai al desconegut, exigint una gran intel·ligència creativa. El desconegut – inabordable amb només el coneixement adquirit i la inèrcia mental que aquest genera – és precisament el gran estímul de la intel·ligència en la seva acció creativa de nou coneixement.
Això exigeix ​​la plena consciència de ser els creadors responsables del món en què vivim, ningú pot escapar a aquesta responsabilitat, l’alternativa és la submissió al poder d’explotació i el corresponent perill de precarietat en el treball i en els mitjans de subsistència.
Canvi de mentalitat
En general, cal un canvi radical de mentalitat: de ser depredadors arrogants i inmisericordes mitjançant l’ús del nostre coneixement, moguts per desitjos insaciables i víctimes de temors font de violència i sofriment, hem de canviar a creadors responsables del nostre món, gràcies a la nostra intel·ligència creativa. Hem de passar de trobar satisfacció en la producció i el consum creixents, a experimentar el gaudi que comporta la creativitat en si mateixa i els valors que l’acompanyen, poden exercir en totes les activitats de la vida per part de tots.
El nou símbol del misteri de la realitat
La destinació d’aquesta mutació cultural hauria de ser el que he anomenat democràcies creatives. Cada cultura per subsistir haurà de crear – segons la seva idiosincràsia – les seves pròpies formes de democràcia creativa. En aquestes, el símbol de la realitat presència misteriosa en tota existència, ja no pot ser una entitat espiritual suprema autoritat, la conseqüència és la submissió als seus designis, com ho va ser en el passat preindustrial, ni pot ser símbol de realitat la raó associada a una suposada naturalesa humana perfectament determinada, com ho ha estat en les societats industrials.
Actualment, ens convé prendre com a símbol de la realitat la seva llibertat creativa. Aquesta simbolitza els dos accessos o dimensions de la realitat sense dualitat cap: l’accés immediat a la realitat o dimensió de llibertat absoluta de la realitat, i inseparable d’aquesta, la dimensió de creativitat relativa a l’existència, l’agent és la intel·ligència creativa, la creadora en cada existència dels models de realitat necessaris per existir. Una creativitat només recognoscible en els models creats.
Val la pena repetir-ho, aquesta llibertat creativa de la realitat simbolitza per al nostre temps el misteri de la realitat immediata en tot, inexplicable però innegable per la seva mateixa immediatesa, en lloc de simbolitzar com això que és, o fins i tot com l’Ésser.
Aquesta llibertat creativa de la realitat és verificable a través de l’exercici de les nostres capacitats creatives innates, i, particularment, comprovable per la ment en la constatació que la realitat, tota realitat, és lliure i creativa alhora, és a dir, que no es deixa encaixonar en els models que tota existència ha de crear per a existir, el seu autopoiesi., i que a més, la realitat sempre ens sorprèn i avança cap a la novetat.
Per exemple, el model evolutiu no pot determinar ni predir totalment la realitat, és a dir, no pot assegurar que si tornéssim enrere en el temps es tornaria a donar la vida a la Terra i molt menys la progressiva aparició de l’Homo sapiens. Per tant, aquest model evolutiu, tot model, deixa espai a la llibertat creativa de la realitat i a la seva intel·ligència creativa, que està en el mateix origen dels models.
En les democràcies creatives, la política profundament democràtica i l’economia s’han de basar no només en el mercat i la petita ètica dels drets individuals, sinó en primer lloc en la intel·ligència axiològica, d’origen i d’abast social, com veurem. Això implica també el pas del monoculturalisme colonialista al pluralisme cultural, social, polític i econòmic, el propi de la manera de vida creatiu. És a dir, passar de ser una societat d’individus i col·lectius bastant uniforme, competitius o rivals, a la diversificació en col·lectius ben diferenciats, competents i cooperadors., Una veritable ecologia de la política i l’economia, justa i sostenible, fruit d’una gran creativitat social.
Tot això significa una profunda mutació en el model general de la realitat i en el de la manera de vida, als quals em refereixo molt breument en el proper apartat. Un exemple fonamental d’aquest nou model de realitat seria el canvi en l’apreciació i valoració del temps, el canvi de la consideració del temps en relació a la producció, a la seva relació amb la creativitat. El nou temps creatiu ja no és purament quantitatiu, rígid, maquinal, esclavitzador i opressiu com el productiu, sinó un temps qualitatiu molt flexible, obert a la inspiració creativa i al risc, resistent davant el freqüent fracàs, atent principalment al procés creatiu imprevisible, sense la pressió del temps repetitiu, quantitatiu i competitiu propi de la productivitat, de l’obtenció de resultats a termini fix predeterminat.
Un model general de la realitat
Cada vegada som més conscients que la nostra comprensió sensitiva i mental de la realitat, el nostre model, ja no es pot reduir a un univers d’entitats, de subjectes i objectes amb naturalesa pròpia relacionats externament entre si. Aquesta és una simplificació molt útil i fonamental en el passat preindustrial, arrelada en la mateixa llengua, un llast a la llibertat i per tant a la creativitat.
La xarxa universal d’intra-accions
Aquest model de realitat, la suposició d’un món extern independent objecte del nostre sentir, pensar i actuar va cedint davant d’un nou model, una comprensió de la realitat més holística, com una xarxa d’interaccions primordials, les creus van constituint dinàmicament tota existència, entre elles la humana.
Aquesta xarxa d’intra-accions la va creant contínuament la intel·ligència creativa, que opera a tota existència, si autopoiesi. Aquesta intel·ligència és l’agent del que abans he anomenat la creativitat de la realitat, una de les dues dimensions de la llibertat creativa de la realitat.
Truco a aquesta xarxa, la xarxa universal d’intra-accions per indicar que les interaccions no són externes sinó primordials i constitutives de cada existència. Així res és una entitat, no té entitat pròpia en relació externa amb altres suposades entitats. Sense que aquesta negació d’entitat pròpia, impedeixi a cada existència gaudir d’una intel·ligència creativa constitutiva autònoma, la seva autopoiesi.
Aquesta xarxa universal d’intra-acció és el model primordial de la realitat més apropiat per parlar del fet de l’espiritualitat. , Ja que deixa espai a l’acció lliure i gratuïta pròpia de la intel·ligència alliberadora.
És un model de realitat que fa de la intra-acció, és a dir, de la comunicació i la cooperació el fet primordial de l’existència, el progrés és sempre un avanç holístic, comunicatiu i cooperatiu, de convivència. I un dels fites és la comunicació i cooperació humana mitjançant la parla, la capacitat central de la intel·ligència creativa humana, el desenvolupament està en íntima relació amb les altres capacitats, especialment amb el de la capacitat alliberadora pròpia de l’espiritualitat o intel·ligència alliberadora.
La intel·ligència creativa de la xarxa universal d’intra-accions
Així, en cada existència, en cada model, a cada nus de la xarxa d’intra-acció universal – ja sigui una partícula elemental, una molècula, una pedra, un bacteri, un pi, una formiga, un humà, fins a un possible extraterrestre – en tots podem reconèixer aquesta llibertat creativa concretada en la seva intel·ligència, que crea el model de la realitat necessari a la seva pròpia existència, i això en intra-acció amb totes les altres existències. Sense que cada intel·ligència ni model creat pugui afegir, elucidar, controlar ni condicionar per res el misteri, simbolitzat per ala expressió llibertat creativa de la realitat.
És important notar que el procés creatiu de la intel·ligència, com a agent lliure de la creativitat de la realitat, és gratuït, és a dir, imprevisible i incontrolable. A més, aquest procés sempre es dóna en intra-acció dins de la xarxa universal d’intra-accions, per tant cada existència en el seu procés creatiu depemnde de totes les altres, i com més sàpiga incloure en el seu model, presents o passades, de més possibilitats creatives gaudeix. A causa d’aquesta intra-acció holísticac onstitutiva de tota existència, en aquest model de la realitat cap existència es perd o desapareix totalment de la xarxa d’intra-acció universal.
Un agent conscient de la llibertat creativa
En particular, la intel·ligència humana, les capacitats creatives constitutives vénen desenvolupant-se en intra-dependència des de fa centenars de milers d’anys, és l’agent principal d’aquesta creativitat de la realitat. De Casa al seu prodigiós desenvolupament, és una intel·ligència amb una subtil però clara i verificable consciència d’aquesta llibertat creativa de la realitat, i el testimoni més eloqüent de la seva operativitat en tota existència.
A més, aquesta creativitat no és exclusiva d’uns pocs especialistes, ni només practicable en activitats especialitzades. Al contrari, la intel·ligència creativa és una capacitat innata de tot humà a exercir en tota activitat, des de les més exigents fins les més comunes i quotidianes, ja que en totes elles es pot ser creatiu i per tant testimoni conscient d’aquesta llibertat creativa, de la seva eficàcia, pau i felicitat intrínseques.
Un símbol adequat al nou mode de vida
Com van fer les religions al món preindustrial, cal formular el símbol del misteri de la realitat en termes de la manera de vida, d’allò que li és fonamental, d’allò que ens pertoca més profundament, i ara toca fer-ho per a una societat tecnocientífica. I la novetat, el fonamental d’aquesta manera de vida tecnocientífic, també el més distintivament humà, no està en el coneixement, com suggereix l’expressió societat del coneixement, sinó en la creativitat.
Aquesta llibertat creativa de la realitat és un símbol de la realitat adequat al nostre temps, al nou mode de vida basat en la creativitat. En la societat actual cal afrontar contínuament el desconeixement i la no predictibilitat, provocats pel creixement teecnocientífico exponencial i el corresponent gran dinamisme i complexitat social, i això només es pot abordar des de la intel·ligència creativa, el més necessari, específic i profund del nou manera de vida, el seu nucli. I aquesta intel·ligència és precisament l’acció o agent de la creativitat en tota realitat, que arriba a fer-se conscient en la humana. Així aquest símbol de la llibertat creativa no només apunta al misteri, sinó que apunta especialment a aquest nucli de la nova societat humana, el cultiu ha passat a ser una necessitat de supervivència. Aquesta és la gran novetat del nostre temps.
No obstant això, això no vol dir rebutjar els ensenyaments del passat sinó heretar-convenientment. D’un metallenguatge religiós propi de societats estàtiques sota la submissió, hauríem de passar a un nou metallenguatge espiritual laic, com podria ser l’aquí esbossat, envers ell afrontar els reptes del nostre temps. I alhora heretar en el nou llenguatge, la saviesa de les mil·lenàries tradicions religioses i espirituals de la humanitat, plenes d’ensenyaments sobre el cultiu de l’espiritualitat o intel·ligència alliberadora en el nou llenguatge.
Primacia de l’Ésser i el coneixement en el passat
La primacia donada a les categories de ser i de coneixement és deutora d’un passat preindustrial que centrava la seva atenció o interès en el passat, en el permanent, atribuïble al ser i al seu coneixement. La radicalitat de la gran mutació cultural que vivim, consisteix principalment en entendre la realitat com una xarxa universal d’intra-accions totalment dinàmica, en contínua creació. És en ella on es manifesta l’operativitat de la intel·ligència creativa, l’agent de la l creativitat de la realitat en aquesta xarxa.
Com insistiré més endavant, no és difícil anar-convencent que el que es necessita avui no és principalment tenir molts coneixements i fins i tot habilitat en aplicar-los; és a dir, no es tracta de tenir una intel·ligència ben programada, o un cap ben moblat com se solia dir. L’imprescindible és desenvolupar harmònicament les nostres capacitats creatives innates constitutives de la intel·ligència, per poder exercir aquesta intel·ligència de forma flexible, oberta al desconegut i capaç d’improvisació fins a la creativitat.
Nova forma de cultiu de l’espiritualitat
Per això convé insistir que la novetat i fonament de la manera de vida tecnocientífic és la seva creativitat, una forma particular de conrear la intel·ligència creativa. Per això és tan important reconèixer que la creativitat tecnocientífica té arrels en la mateixa llibertat creativa de la realitat, el nou símbol totalment laic del misteri. Llibertat creativa que es reconeix de forma conscient i amb tota la seva força en els humans, en la seva intel·ligència creativa, el gran regal que ens fa la vida ja en néixer, que abasta no només el tecnocientífic sinó els valors i l’espiritualitat o intel·ligència alliberadora, el cultiu fa possible el desenvolupament d’aquestes tres dimensions de la intel·ligència en harmonia. Aquesta intel·ligència i les seves capacitats creatives constitutives, són la nostra gran herència genètica, el desenvolupament harmònic és la gran tasca acte gratificant de la vida humana.
En definitiva, la creativitat de la intel·ligència humana és el lloc propi del nostre temps on podem sentir, comprovar, ser conscients i cultivar el fet de la llibertat creativa de la realitat en nosaltres. Aquesta visió justifica que l’espiritualitat passi a ser considerada com una dimensió de la intel·ligència creativa: la intel·ligència alliberadora.
Resumint, ajudar a prendre plena consciència d’aquest fet, de la possibilitat i necessitat de creativitat de tots en totes les activitats, és un camí per poder implantar un cultiu majoritari de la intel·ligència alliberadora, una dimensió constitutiva d’aquesta intel·ligència creativa i fonament de la manera de vida propi de les imprescindibles democràcies creatives, el nostre destí si abans no ens autodestruimos.
La intel·ligència humana
Les capacitats creatives constitutives
Si bé la intel·ligència creativa és l’agent autopoiètic principal de cada existència, cadascuna amb el seu grau de desenvolupament sempre en evolució, aquí em centre en una de les més desenvolupades, potents i meravelloses a la xarxa d’intra-accions universal, és a dir, la intel·ligència humana.
La intel·ligència humana s’ha concretat, és a dir, ha crescut durant centenars de milers d’anys mitjançant el desenvolupament de cinc capacitats creatives constitutives CCC: interès per la realitat, comunicació semiòtica, simbiosi subsidiària i la capacitat d’alliberament. Les represento pels cinc dits d’una mà, no només com a ajuda mnemotècnica, per recordar que aquesta intel·ligència la tenim tots en néixer i que només necessita l’exercici adequat per a desenvolupar-se, sinó també per fer notar la seva unitat d’acció, la seva intra-dependència i, per ressaltar que quan alguna es fa malbé o descura, es ressenten totes les altres capacitats, és a dir, el pateix la mateixa intel·ligència. A continuació les presento molt breument, la seva descripció més àmplia, així com la d’altres nocions només esbossades, es pot trobar al bloc homoquaerens.info.
La capacitat d’interès per la realitat la represento pel dit índex, el que indica allò que ens importa, que ens motiva, que atreu l’atenció, que val. Capacitat del sentir que inclou des dels instints animals i els desitjos, i expectatives, fins a l’amor lliure i gratuït sense condicions, passant per la curiositat. Per calibrar la importància d’aquesta capacitat, només cal tenir present que quan l’interès va deixar de dirigir-se al passat per fer-ho cap al futur en el Renaixement, això va iniciar la profunda mutació cultural de la humanitat en què estem immersos.
El dit del mig, el mediador, és el que anomeno la comunicació semiòtica ,; la comunicació mitjançant signes arbitraris, la manifestació més meravellosa és la capacitat creativa de parlar o simplement la parla. La parla ens allibera del ferri mecanisme animal estímul-resposta, és a dir, els significats de les paraules actuen de mediadors entre els estímuls sensitius i les corresponents reaccions a ells. Aquest alliberament és origen i base del pensament humà, de la nostra gran imaginació, per investigar i crear. És aquesta creativitat de la parla és la que dóna al diàleg seva capacitat de resolució de conflictes. Però sobretot ,, gràcies a la parla podem ser conscients de la llibertat creativa de la realitat. És a dir, podem distingir entre els significats -els nostres models de la realitat – i la intel·ligència immediata de la mateixa realitat. I així ser conscients de la nostra doble intel·ligència de la realitat, la relativa als significats, propis de la nostra intel·ligència funcional i valorativa, i la realitat immediata de la intel·ligència alliberadora o espiritualitat.
El dit anular, el de l’anell o aliança, és el de la simbiosi, de la cooperació, de la vida en comú o convivència pròpia de l’espècie humana. Al costat del parla és un gran desenvolupament que la intra-acció universal adquireix en els humans. Tot es dóna en aquesta xarxa d’intra-dependències, particularment la intel·ligència creativa, que és en primer lloc un fet comunicatiu i cooperatiu creatiu de novetat, contràriament a la creença en una intel·ligència propietat exclusiva de l’individu. L’individualisme és considerar primordial a l’individu com a entitat en si mateixa, relacionat externament amb altres individus; no reconeix el caràcter primordial de la simbiosi constitutiva de tot humà. Gràcies a la parla s’ha desenvolupat fins a permetre la creació de nacions. Per ser creativa no pot ser jeràrquica sinó subsidiària, basada en la distribució del poder en tot el teixit social; és a dir, cada individu i grup té el grau màxim d’autonomia que pot assumir responsablement davant els altres. No ha estat aquesta forma de simbiosi l’habitual en la humanitat sinó més aviat el contrari, la simbiosi basada en el domini i l’explotació. Si bé la forma de vida productiu del passat ho permetia, tota jerarquia i domini són contraris al cultiu majoritari de la creativitat, una necessitat de les noves democràcies creatives. La simbiosi és la capacitat central de la dimensió política de la intel·ligència. El seu màxim desenvolupament es dóna en el servei mutu lliure i gratuït, sense esperar res a canvi, mogut per l’amor, la forma més alta d’interès.
El dit petit, el més petit, ja que només va començar a desenvolupar-se sistemàticament fa només uns pocs segles, és la capacitat d’investigació, la qual ens permet afrontar el desconegut, que sempre acompanya a tot coneixement. El coneixement és sempre una resposta a una pregunta prèvia i la resposta a ella obre la possibilitat de noves preguntes imaginatives, la resposta porta a noves preguntes, una dinàmica pròpia i necessària al desenvolupament de tota intel·ligència creativa.
Donada la complexitat del món actual, la investigació és avui més que mai una activitat a exercir en equip, és a dir, en comunicació implicada i cooperació confiada, el que al seu torn requereix un fort interès comú i un cultiu de la capacitat d’alliberament del individualisme egoista. La investigació és la tasca central de la creativitat, que en l’actualitat és necessària en tota mena d’activitats, especialment a les empreses, si no volem ser substituïts per màquines.
El polze, el dit humà per antonomàsia, és la capacitat d’alliberament, distintiva dels humans, capaços de mantenir distància, no quedar lligat ni absolutitzar els nostres models de realitat, no estar sotmès a res per no caure esclau sota cap domini, intern com és la submissió als propis instints, pensaments, desitjos, temors i expectatives de l’ego, amb el corresponent patiment i pèrdua de llibertat i creativitat. Aquesta capacitat és també clau per no quedar sotmesos a la societat de domini i explotació. Malauradament sovint passa desapercebuda i no és conreada conscientment. Llavors es manifesta en la nostra insaciabilitat, res ens pot satisfer plenament perquè la plenitud està en la llibertat creativa i no en la possessió i satisfacció de desitjos.
L’alliberament és el dit específic humà, que fa pinça amb els altres dits, i així possibilita el màxim desenvolupament de la resta de capacitats: porta l’interès a l’amor, fa sincera i implicada a la comunicació, la simbiosi es converteix en servei mutu i la investigació pot ser lliure i per tant creativa al màxim.
Intra-dependència de les capacitats creatives
Cadascuna d’aquestes cinc capacitats no es pot entendre bé sense el concurs de les altres. Per exemple la meravella que és la parla no hagués estat possible sense el concurs de les altres capacitats, especialment l’alliberament i la cooperació. Al seu torn, sense la parla l’alliberament no s’hauria desenvolupat ni seria conscient, ni la cooperació hauria arribat a crear col·lectius com les nacions.
La història humana es podria veure des de la perspectiva del desenvolupament i exercici d’aquestes capacitats, més o menys desequilibrat i sovint en conflicte entre elles, donant lloc a tot tipus de perversions de la intel·ligència i per tant de la convivència humana, com les desigualtats i injustícies monstruoses, fins a la pràctica sistemàtica de la guerra entre humans, però també contra la Terra. No obstant això, donat el poder humà d’impacte planetari, o posem fi a aquesta història o ella posarà fi a la humanitat sencera, i la sortida d’aquest terrible dilema està en el cultiu harmònic de les CCC, que fa possible la nostra intel·ligència alliberadora.
A més, cada cultura es pot caracteritzar pel diferent grau de desenvolupament i importància que dóna a cadascuna d’aquestes capacitats.
I les diferents formes que presenta la intel·ligència en cada activitat responen a diferents maneres de combinar i exercir aquestes capacitats.
Rol de cada capacitat creativa en els tres usos de la intel·ligència
A la intel·ligència funcional o tecnocientífica – la més desenvolupada i la que major atenció i mitjans acapara – la capacitat d’interès per la realitat passa a ser curiositat que tant es presta a curar el càncer com a crear la bomba atòmica. La comunicació es redueix a intercanvi d’informació en el metallenguatge abstracte i matemàtic propi de les tecnociències, la cooperació és encara molt feble a causa del individualisme competitiu; la investigació és principalment restringida al mesurable i predictible en forma de regularitats i lleis; i l’alliberament es restringeix a la capacitat d’abstracció de qualitats i valors. Això ha permès que les tecnociències hagin estat presa de la plutocràcia i l’imperialisme ja des dels seus inicis.
No obstant això, res impedeix, sinó és més aviat necessària, una nova intel·ligència tecnocientífica moguda per l’amor, la comunicació sincera i implicada, i el servei mutu que faria possible la pràctica de l’alliberament, en lloc de la simple abstracció dels valors. En això ens hi juguem no només posar les tecnociències al servei de tota la humanitat sinó la mateixa supervivència humana.
La intel·ligència axiològica, és la que gira entorn de la capacitat d’interès. Ella crea dinàmicament, segons les necessitats i interessos canviants, un metallenguatge valoratiu, per motivar, orientar i, amb la concurrència de la capacitat de simbiosi, cohesionar la societat. La creença en valors immutables propis d’una suposada naturalesa humana ha impedit el seu desenvolupament al ritme del de la intel·ligència tecnocientífica, desequilibri causant de la profunda crisi de valors que patim.
La intel·ligència alliberadora
Quan totes les capacitats es posen al servei de l’alliberament, donen lloc a una forma de la intel·ligència que he qualificat de alliberadora. En ella l’interès és lliure, per la mateixa realitat, en lloc de l’interès miop i egoista, lligat als interessos creats. Així l’interès pot desenvolupar-se primer en forma de curiositat, fins convertir-se en l’amor incondicional, la forma més lliure, gratuïta i benèfica de l’interès per la realitat. En aquesta intel·ligència alliberadora, la comunicació és veraç i implicada fins a la comunió en el silenci; la simbiosi arribi a ser servei mutu en la unitat de l’amor, permetent la recerca en equip; i possibilita que la investigació no es mesuri pels seus resultats a curt termini i així no defalleixi davant els inevitables i freqüents fracassos i pugui arribar a les més altes cotes de creativitat.
Enlairar del pla de la necessitat i els seus models
Alliberar no comporta negar, per exemple no es tracta de negar els models de realitat, ni l’ego, sinó no deixar que acapari tota la nostra atenció amb desitjos, temors i expectatives, per a reconèixer-lo com el que és, una funció de supervivència, és a dir , es tracta d’alliberar-nos d’ell com tirà, del seu egoisme, perquè passi a ser un servidor de la nostra llibertat creativa. Amb això no perdem cap gaudi de la vida però sí molts sofriments, inevitables si ens identifiquem amb el nostre ego tan fràgil i sotmès a tota mena de contingències. Això requereix aprenentatge dels ensenyaments de les grans tradicions de saviesa i l’ajuda dels que més s’han exercitat en això.
Tampoc es tracta de negar o rebutjar la nostra situació, les nostres condicions de vida per adverses que es presentin. Sense acceptar no podrem exercir la intel·ligència, especialment la capacitat d’interès i d’alliberament per afrontar i canviar la nostra situació adversa i, si no es pot, almenys aconseguir que no ens faci patir gràcies a l’alliberament.
La immensa energia de la intel·ligència alliberadora ens impulsa a enlairar del pla de la necessitat, el mateix de les altres dues dimensions de la intel·ligència, per des d’aquesta altura de mires, observar amb amplitud i lucidesa el paisatge humà, veure els problemes i obstacles al bon viure, per aterrar de nou i reflexionar millor, poder investigar i actuar amb la màxima eficàcia, llibertat i creativitat. El seu símbol podria ser el silenci, silenci alliberador, actiu, investigador i creatiu en tota activitat.
Necessitat del cultiu harmònic de les tres dimensions de la intel·ligència
L’única possibilitat de transmutar el poder d’imposició i explotació en servei, el més alt grau de simbiosi humana, és el cultiu harmònic de les tres dimensions de la intel·ligència. En ell es basa la nova manera de vida a què estem cridats. El seu fonament és la mateixa llibertat creativa de la realitat, es desplega en la intra-dependència de les capacitats creatives esmentades, on cadascuna rep diferents graus d’atenció, segons les cultures i les activitats dels diferents col·lectius. Aquesta és la gran oportunitat d’una manera de vida feliç que no hauríem de deixar escapar: viure del que ens fa humans: hi ha alguna cosa més al nostre abast que nosaltres mateixos?
Unitat de la intel·ligència
Aquestes tres dimensions de la intel·ligència ho són d’una sola i única intel·ligència creativa, la primacia sobre les seves creacions, en particular respecte al coneixement, destaco a continuació, ja que només ella, a través de la seva dimensió alliberadora ens fa conscients i permet conrear la llibertat creativa, el símbol de l’origen de tota realitat.
Primacia de la intel·ligència
Adquisició i ús de coneixements
L’impacte del creixement tecnocientífic en la societat ha anat posant en relleu la importància del cultiu de la intel·ligència creativa per sobre de l’adquisició, possessió i ús de coneixements. Aquesta activitat l’aniran assumint cada vegada més les màquines que substituiran aquells que no basin la seva activitat en la intel·ligència creativa. Per tant què necessita i exigeix ​​la societat actual? Ja no basten els coneixements adquirits; encara que necessari ja no és suficient ser expert en alguna cosa; és a dir, no n’hi ha prou de tenir una professió ben establerta si al mateix temps no hi ha un cultiu continuat de la intel·ligència creativa. Repeteixo per la seva importància: si ens limitem al simple ús de coneixements tindrem la competència invencible de les màquines. Insistiré en això més endavant.
La nova pregunta que ens hem de fer
La primera pregunta que tot individu i col·lectiu s’ha de fer, ja no és què he de ser, què conèixer i què esperar sinó més aviat com conrear aquesta intel·ligència – i molt especialment la seva funció alliberadora – que ens va constituint com a nova espècie cultural, la qual he anomenat Homo quaerens.
Coneixements com creacions de la intel·ligència
Els coneixements, més que descobriments d’una realitat externa i independent de nosaltres, es tendeix, cada vegada més, a veure’ls com creacions d’una intel·ligència creativa, dinàmica i oberta al desconegut. Per tant, és a la intel·ligència, a la seva constitució i funcionament que hem de prestar tota l’atenció, segons sigui la seva qualitat Serna la qualitat de les seves creacions, en particular el coneixement. Una intel·ligència que necessita la llibertat com a fonament. La mateixa condició humana, més cultural que natural, està en constant procés de constitució gràcies a aquesta intel·ligència creativa.
Sembla doncs necessari el donar prioritat a la intel·ligència i el seu dinamisme creatiu sobre l’ésser i els coneixements. Només aquesta creativitat és capaç de sostenir el creixement tecnocientífic imparable – no renunciarà a la seva eficàcia. Només la intel·ligència és una capacitat dinàmica per afrontar la complexitat i el desconegut, el repte és la seva major estímul, gràcies a la llibertat creativa de la mateixa realitat, de la qual la intel·ligència és el seu agent més creatiu.
Contràriament, sovint, en lloc de veure els coneixements com un mitjà necessari, un estímul a la creativitat, aquests acaparen l’atenció, actuen com a massa inercial difícil de moure, en què quedem atrapats. Però la intel·ligència és principalment una capacitat lliure de lligams al coneixement adquirit -gràcies a la seva dimensió alliberadora – per així poder estar oberta i ser creativa davant el desconegut. A més, només aquesta intel·ligència creativa és capaç de dirigir el creixement tecnocientífic al bé comú.
La realitat vista com la imposició d’alguna cosa donat
En definitiva, ser i conèixer responen i alhora indueixen a pensar en una naturalesa que ens ve donada, fixa, determinada, alguna cosa permanent present a través de les formes canviants, una cosa el sentit hem de descobrir, i que, d’alguna manera sembla que es imposa: la realitat vista com la imposició d’alguna cosa donat. Ho repeteixo per la seva importància “la intuïció de l’ésser i el seu coneixement tendeix a suggerir una realitat ja constituïda, que hem de conèixer, descobrir el seu funcionament i sentit, per sotmetre-la o sotmetre’ns a aquesta realitat que ens ve donada. La realitat sempre acaba imposant-se, se sol dir. No obstant això, és al contrari: la realitat és sempre alliberadora – pura llibertat creativa – per a aquells que treballen la intel·ligència alliberadora; el que s’imposa són els coneixements, els models que fem de la realitat, el control és l’objectiu de l’oligarquia i la plutocràcia, per dominar i explotar la Terra.
Si des de la perspectiva del coneixement es tracta de buscar aquella veritat que ens farà lliures, des de la perspectiva de la intel·ligència creativa, hauríem conrear aquella intel·ligència alliberadora que ens porta a la veritat, la justícia, la pau i la felicitat.

Pluralisme impulsat per la intel·ligència creativa
Sovint l’ideal del coneixement ha estat d’un coneixement universal, total, a ser acceptat i fins i tot impost a tota la humanitat, com mostra l’actitud colonialista d’imposar una cultura única. Contràriament, el propi de la llibertat creativa i el seu agent, la intel·ligència, és la diversitat, el pluralisme en tots els camps de l’activitat humana, sense perdre per això la unitat de la intel·ligència, que és el punt de trobada de tota la humanitat .

De la submissió a la llibertat

Un dels obstacles a salvar a la reformulació de l’espiritualitat, és aquesta creença, tant religiosa com laica, d’una realitat que s’imposa – ja sigui la submissió a un ésser espiritual omnipotent, ja a lleis físiques d’una naturalesa fixa establerta. Contràriament, hem de partir del fet comprovable d’una realitat que ens allibera perquè és llibertat creativa.
Per salvar aquest obstacle, centre meva atenció en la llibertat i la intel·ligència creativa, en lloc de fer-ho en l’ésser i el coneixement, és a dir, en les creacions. La intel·ligència creativa fonamentada en la llibertat, encara que es recolza en el coneixement, és obertura al desconegut, l’agent primer de la nostra creativitat. La intel·ligència part del coneixement adquirit per qüestionar, per explorar el desconegut, per investigar i crear noves possibilitats de vida. L’ésser és una categoria pròpia de pensar el món principalment com ja constituït. En canvi “la llibertat de la intel·ligència és l’agent creatiu d’un món dinàmic en constitució o creació contínua i del qual els humans som els principals creadors i responsables.
Les coses no són com són, sinó que en gran mesura estan a les nostres mans “no com a individus sinó com a humanitat que es va constituint a si mateixa gràcies a la seva llibertat creativa. Per tant, el cultiu d’aquesta llibertat i de la seva intel·ligència, la intel·ligència creativa, adquireix una importància difícil d’exagerar en el món actual. Ella és la impulsora dee 1 verdader mutació cultural, la de l’Homo sapiens a l’Homo quaerens.

Ell Homo quaerens, la nova espècie cultural

L’Homo quaerens és aquell que fa de la llibertat creativa la seva veritable identitat. Això contrasta amb l’Homo sapiens, la majoria de la humanitat en el passat, que s’identifica amb les seves creences primer i amb la seva raó i coneixements després.

L’Homo sapiens, sentint-se separat de la terra, superior, cau presa de les ànsies, actualment suïcides, de posseir i dominar que el porten a la cobdícia, violència física i mental, al sofriment, a l’opressió i l’explotació de la humanitat i de la Terra.
Si el Sapiens fa del que inqüestionable seu baluard, el quaerens el té en la llibertat creativa que el porta a qüestionar, –a mantenir i acréixer durant tota la vida aquesta actitud investigadora humana innata, el primer requisit és l’educació permanent, al llarg de tota la vida. Si el primer vol viure de certeses, el segon de la llibertat creativa. L’Homo quaerens ha estat representat per una minoria de creadors i savis al llarg de la història, però el seu creixement sostingut i imparable es dóna a partir del Renaixement europeu, fins a esdevenir una mutació cultural de l’espècie humana, necessària per a la seva supervivència.

Resumint, el quaerens es distingeix de Sapiens per tres característiques principals. Primer, no creu en la possessió de les seves creacions. Segon, les considera un fruit de la llibertat creativa, més col·lectiva que individual. Tercer i més important, a través de les creacions no busca imposar-se i depredar més, sinó la felicitat social. Si l’Homo sapiens posa la creativitat al servei del coneixement i aquest al del domini, l’Homo quaerens posa el coneixement al servei de la creativitat i aquesta al de la felicitat individual i col·lectiva.

La intel·ligència alliberadora dels impediments a la creativitat

Entre els obstacles o adversaris a la intel·ligència creativa, esmentaré dues de molt generals, el que anomeno la intel·ligència programada i la societat de domini i explotació avui imperant. Aquesta última basada en estats la concentració de poder està en mans d’oligarquies i plutocràcia, és el gran adversari de les democràcies creatives basades en el cultiu majoritari de la creativitat i la distribució del poder en tot el teixit social.
Per combatre la possibilitat de les democràcies creatives i poder mantenir els seus privilegis, oligarquies i plutocràcies utilitzen tots els mitjans al seu abast per alienar la majoria social i allunyar-la del cultiu majoritari de la creativitat, fonament i poder de la veritable democràcia. Totes dues, intel·ligència programada i societat d’explotació, són dos poderosos adversaris a la igualtat, la justícia, la Pazz i la felicitat social, les principals finalitats de la intel·ligència creativa tal com aquí l’entenc.

Importància de la intel·ligència alliberadora

Al llarg de la història, les dimensions funcional i axiològica de la realitat han acaparat gairebé tota l’atenció. I en l’actualitat és la intel·ligència funcional tecnocientífica la qual rep la major atenció i mitjans per al seu desenvolupament, en detriment de la intel·ligència axiològica, que ha quedat comparativament molt disminuïda, gairebé reduïda a l’aplicació de valors principalment individuals sense força suficient per dirigir el creixement tecnocientífic, que així ha quedat presa de la plutocràcia i l’imperialisme. Aquest desequilibri ens intel·ligència funcional i axiològica, és la causa de la major part de les crisis que patim.
La tercera dimensió de la intel·ligència, la intel·ligència alliberadora tot i que sempre operativa i inseparable de les altres dues, és la que menys atenció ha rebut, fins i tot en el si de les religions, sent considerada cosa de minories de savis i místics. Això té una explicació en la mateixa manera de vida estàtic i autoritari del passat preindustrial, en què no entraré. Només esmentar que la contingència humana es deixava a la voluntat de Déu, invocant el seu amor amb pregàries. Encara que en el fons això actuava com a alliberament de la contingència humana, no es reconeixia com a alliberament sinó com submissió al poder diví. Les noves generacions ja no són receptives a aquestes formulacions i actituds, i sí ho poden ser al cultiu de la intel·ligència alliberadora.
El nou mode de vida basat en la creativitat, exigeix ​​prestar la màxima atenció a la intel·ligència alliberadora, ja que només ella operant en les altres dues possibilita la seva màxima creativitat, que és una creativitat necessàriament en equip, l’única capaç d’afrontar la complexitat i imprevisibilitat dels problemes i reptes actuals. Mostra que això és així, cal al nou mode de vida, és una de les millors formes d’impulsar el cultiu de la intel·ligència alliberadora fonament de la creativitat, de la intel·ligència creativa.

Ajudar a prendre consciència dels adversaris i impediments al conreu de la intel·ligència creativa és un primer pas per alliberar-nos d’ells i promoure el desenvolupament d’aquesta intel·ligència, ja que pel seu caràcter acte gratificant, si apartem els obstacles, la intel·ligència creativa camina sola i amb ella la alliberadora. Aquí em centraré en un dels seus grans adversaris, la intel·ligència programada, aferrada a les seves sentir, pensar i actuar.La burocràcia és un exemple paradigmàtic d’aquesta intel·ligència programnada col·lectiva.
Per tant, els dos primers i més importants passos són, primer, prendre consciència e i segon investigar el funcionament de la intel·ligència programada, la qual s’identifica amb els models creats, particularment l’ego. És a dir, la intel·ligència investigadora de la intel·ligència programada allibera aquesta última i obre camí a l’exercici de la creativa. Concretament, aquesta intel·ligència de la intel·ligència programada es pot dur a terme examinant com s’exerceixen en la intel·ligència programada les diferents capacitats creatives: com actua l’interès o sentir, la comunicació o pensar, la cooperació o actuar, la investigació exercida en les tres primeres i l’alliberament com a experiència immediata de la realitat.

La intel·ligència programada

La intel·ligència, molt creativa en els primers anys de vida, a poc a poc va perdent llibertat creativa a l’anar-identificant amb els models creats i les seves formes de sentir, pensar i actuar, particularment s’identifica amb el primer d’aquests models, l’ego. El desenvolupament, en principi sense límits, de les nostres capacitats creatives constitutives innates s’estanca i fins i tot retrocedeix i es perverteix per falta de cultiu de la capacitat d’alliberament. Llavors, només reconeixem en la realitat el seu pla relatiu a nosaltres, a les nostres necessitats i interessos. És a dir, aquesta identificació amb el pla de realitat propi de les dimensions funcional i axiològica de la intel·ligència, fa que no es reconegui la dimensió alliberadora de la intel·ligència, ni es conreï ni desenvolupi amb la corresponent pèrdua de la més autèntica creativitat, la gratuïta ;, però no per això deixa d’actuar, ja que fa que cap assoliment ens satisfaci completament, així caiem fàcilment en una depredació insaciable. Aquesta identificació de la intel·ligència amb els models de realitat, és una cosa general i majoritari en totes les cultures, un impediment a la seva creativitat. Però en les noves democràcies creatives diverses segons cultures i sovint multiculturals, la intel·ligència ja no pot quedar programada per un model cultural, ja que és contrari a la necessària interculturalitat del món global i a les necessitats de creativitat en la majoria de la societat.
En aquest procés d’identificació i pèrdua de creativitat intervenen nombrosos factors, entre els quals no és menor les urgències de la subsistència, i té enormes conseqüències en el comportament humà, però aquí em limito aa apuntar a la intel·ligència programada, instal·lada en l’adquisició i maneig de sentiments, coneixements i habilitats amb els quals s’identifica.

Donada la inevitable fragmentació dels coneixements, aquesta identificació amb el coneixement fa sentir fragmentada a la mateixa intel·ligència, així com separada de les altres, en competició entre si. Això debilita la intel·ligència i la fa de fàcil manipulació pels que controlen la informació. Al seu torn, això possibilita i fomenta el domini d’uns sobre els altres i de tots sobre la Terra, un món de guanyadors i perdedors, una minoria de vencedors arrogants i una majoria de vençuts submisos o indiferents.
En definitiva, la societat de domini i explotació pren carta de naturalesa i es creuen una utopia les democràcies creatives basades en el cultiu majoritari de la llibertat creativa i la felicitat que aquestes democràcies farien possible.

La competitivitat de les màquines

En aquesta societat competitiva de domini i explotació, ha entrat en joc un nou tipus de competidor: les màquines anomenades intel·ligents, models electrònics de la intel·ligència programada, cada vegada més potents
Programació probabilística, aprenentatge automàtic, reprogramació automàtica o acte programació, … són alguns avenços d’aquesta intel·ligència artificial, cada vegada més potent. No obstant això, el fonament de la veritable creativitat, lliure i gratuïta, és inassequible a les màquines. Només els humans gaudeixen de la possibilitat de la dimensió alliberadora de la intel·ligència i és per tant en el seu cultiu on radica la possibilitat de posar aquests avenços tecnocientífics al servei d’una intel·ligència creativa humana en desenvolupament harmònic entre els seus tres dimensions, per poder avançar així cap les democràcies creatives, la destinació feliç de la mutació cultural iniciada fa uns cinc-cents anys.